L'Hospitalet
 
L'Hospitalet
L'Hospitalet
 
Imagen
 
Un recorrito en el tiempo
imagen
Cap de Medusa
L’HOSPITALET DE AYER A HOY

Les primeres restes materials de certa importància trobades a L' Hospitalet daten del segle IV abans de Crist i corresponen a la cultura ibèrica, encara que s'han trobat proves de presència humana durant el Paleolític i el Neolític a la vall del riu Llobregat.

A L'Hospitalet s'han trobat nombroses restes de l'estada dels romans, a partir del segle II abans de Crist, com el Cap de Medusa, una peça d'ús funerari l'original de la qual es troba al Museu Arqueològic de Barcelona
No és, però, fins al segle X que el terme de Provençana (nom original del municipi) apareix en documents escrits. En aquella època, els límits del territori dibuixaven una superfície que doblava l' actual: al nord s 'estenien fins a la serra de Collserola i el municipi d' Esplugues; a l' est, fins a Sarrià, Sants i el port, i a l' oest, fins al riu Llobregat.
En la Edad Media, la comunidad se constituyó alrededor de la ermita románica de Santa Eulàlia de Provençana. La consagración de esta ermita está fechada del año 1101. La ermita románica de Bellvitge y las zonas de la Marina, Banyols o Torre Blanca demuestran la existencia de otros núcleos de población a los dos lados del río Llobregat.

En el siglo XII se formó otro asentamiento alrededor de un hospital o albergue de pobres: l'Hospitalet de Provençana. Sin embargo, en el año 1401 se creó un nuevo hospital, mucho más grande y conocido que el primero. Esta construcción dio origen al nombre definitivo del municipio: Hospitalet o Spitalet.

En el siglo XV, la comunidad local se organizó y reguló su propio Estatuto a través de las Ordinacions. Con las Ordinacions llegó la escisión de uno de los poblados más importantes del otro lado del río. Con el paso del tiempo, este poblado dio lugar al Prat de Llobregat.

Durante los siglos XVI y XVII, l'Hospitalet sufrió guerras y enfermedades, a causa de su proximidad con el municipio de Barcelona
Els orígens de L' Hospitalet actual es troben en els dos nuclis que van aparèixer durant el segle XII al voltant de l' església de Santa Eulàlia de Provençana (al barri de Santa Eulàlia) i al voltant de l ' Hospital de la Torre Blanca (al barri del Centre). Hospitalet fou una vila tradicionalment agrícola fins a final del segle XVIII, quan van començar a instal•lar-s' hi les primeres fàbriques tèxtils. A començament del XX, la ciutat experimenta un gran desenvolupament industrial i un espectacular creixement demogràfic. El 15 de desembre de 1925, el rei Alfons XIII li atorga el títol de ciutat.
Entre els anys 1960 i 1970, durant la dictadura franquista, L'Hospitalet torna a veure incrementada la seva població de forma espectacular. Ciutadans vinguts de tot l' Estat espanyol s'instal•len al municipi que esdevé el segon de Catalunya en nombre d' habitants. Aquest ràpid creixement no va anar acompanyat del condicionament de la ciutat per dotar-la de serveis. No hi havia escoles ni equipaments públics, ni parcs ni zones verdes i els carrers esdevenien fangars quan plovia. Aviat, els ciutadans van començar a sortir al carrer per reclamar millors condicions de vida.

L'Hospitalet té el títol de ciutat, per Reial Decret, des del 15 de desembre de 1925.

Des de llavors, el nom de L' Hospitalet és sinònim de lluita per una ciutat digna, de solidaritat amb aquells que ho necessiten i d' acollida de tots els que cerquen un futur millor.
imagen
Amb el retorn dels ajuntaments democràtics, el 1979, la ciutat comença a canviar. S' urbanitzen els carrers, es creen nous serveis, es construeixen escoles, poliesportius, mercats, centres culturals i parcs. Un cop cobertes les necessitats primeres, L' Hospitalet inicia a finals dels anys 90 la seva segona gran transformació per esdevenir un municipi modern, atractiu per a les noves activitats econòmiques, amb més i millors transports i serveis, un municipi de centralitat a l'àrea metropolitana de Barcelona
La industrialització a les portes de Barcelona.
imagen
Can Trinxet
CAN TRINXET, TODA UNA INSTITUCION
A l'Hospitalet de Llobregat, un territori tan proper a Barcelona que prolonga I'espai econòmic de la gran ciutat, es perfila una tendència doble: rep els efectes secundaris de les zones amb un creixement econòmic espectacular a I'últim quart del segle XIX i continua depenent, en part, de I'economia agrícola.
Durant el segle XVIII les fàbriques de teixits de cotó de Barcelona van créixer força i van necessitar instal•lacions fora vila. Aquesta indústria precisava extensions de terra considerables, els anomenats " prats de blanqueig". El 1853, sobre un d'aquests antics prats es va instal•lar la fàbrica "La Aprestadora Española, S.A." que, amb els anys, donaria nom al carrer de l'escola.
El procés d'industrialització i expansió urbanística de Sants es va projectar sobre l'espai del barri de Santa Eulàlia seguint dos eixos: el primer, sobre la carretera del Mig, a la zona més pròxima a la Riera Blanca i l'altre sobre la carretera Provincial. Aquests dos eixos es van articular a la primera dècada del segle XX, amb l'obertura del carrer Buenos Aires. Durant els anys vint el barri es va anant consolidant a causa de la forta immigració de l`època.
imagen
A mitjan segle XIX s'estableixen a la localitat una sèrie d'indústries especialitzades en les operacions finals de l'elaboració del cotó (emblanquiment, tint, aprest i acabats) i en la fabricació dels productes necessaris per a les esmentades activitats (midó i tints). Una d'aquestes fàbriques i un molí de paper van servir d'emplaçament a la indústria pròpiament moderna del cotó a l'Hospitalet. L'empresa Mena Rocaver (1875), més tard convertida en Martí Rodés, va aprofitar part de les naus alliberades per Aprestadora Espanyola; Sucesores de A. Basté (1882) va ocupar els locals d'un molí tancat un parell d'anys abans.
imagen
En continuïtat però també en ruptura amb la tradició comarcal, l'Hospitalet rep l'activitat sedera en ple segle XX. El 1906, la Vilumara, empresa originàriament barcelonina, trasllada el centre de producció a l'Hospitalet, municipi amb una disponibilitat àmplia de sòl industrial, ben comunicat amb Barcelona i dotat de condicions climàtiques adequades per treballar la seda.
Durant els primers anys del segle XX es van començar a urbanitzar i a convertir en carrers alguns camins que unien la carretera Provincial amb la del Mig.
Barri Santa Eulàlia
imagen
Superfície: 1,19 km2
Densitat: 29.380 hab/m2
Població: 35.063 hab
Dades actualitzades a 31 de desembre de 1999 Classificat territorialment dins el Districte III, juntament amb Granvia Sud. Limita a l'est amb la ciutat de Barcelona (amb la qual comparteix el carrer Riera Blanca); al nord, amb la Torrassa; a l'oest, amb Sant Josep i el Centre, i al sud, amb el Gornal i Granvia Sud.
Aquesta barriada històrica està vivint una gran transformació urbanística amb la construcció d'un important nombre de nous habitatges aprofitant terrenys abans dedicats a l'activitat industrial (Atasa, Bosch, Trinxet, Martí Codolar). El carrer de Santa Eulàlia i l'avinguda del Carrilet en són els centres neuràlgics i de comunicació.
Quant al conjunt de monuments o edificis històrics, compta amb una escultura obra de Subirachs, coneguda popularment com "la Pinça", que dóna la benvinguda a la ciutat quan s'hi accedeix des de la carretera de la Bordeta. També cal esmentar l'ermita romànica de Santa Eulàlia de Provençana, restaurada al segle XVIII, al voltant de la qual se situen els orígens de la ciutat.
Pel que fa al transport , el barri compta amb l'estació de metro de Santa Eulàlia (L1).
imagen
Historia de Santa Eulàlia
imagen
L'edat mitjana
L'Hospitalet, a començament de l'edat mitjana, no existia amb aquest nom ni amb els límits territorials del municipi tal com avui el coneixem. El territori que en aquella època incloïa l'actual terme municipal estava dividit morfològicament en dues grans zones: la part de muntanya, anomenada Samontà, on ara es localitzen els barris de Sanfeliu, Can Serra, la Florida, les Planes, Pubilla Casas, Collblanc i la Torrassa, i la part pròpiament deltaica, coneguda com la Marina, on es troben la resta de barris que formen part de L'Hospitalet actual. Entre els segles X i XI es defineix també un tercer espai situat entre la Marina i el Samontà, la Provençana, al voltant de la parròquia de Santa Eulàlia. Aquest territori gaudia de terres ideals per al conreu que van afavorir l'agrupament de les primeres cases, però encara de manera dispersa.
L'església de Santa Eulàlia de Provençana, consagrada l'any 1101, es va convertir en l'instrument responsable de l'organització social, religiosa, política i administrativa de tot el terme parroquial ocupat per població camperola i ramadera. Però la seva preeminència es va veure eclipsada a partir del segle XIII per la zona que envoltava l'Hospital de Torre Blanca, ubicat al territori de la Marina, a la part de ponent del terme parroquial, a tocar de Cornellà. Aquest espai, que constituïa un dels tres districtes o bandades que es distingien en el terme de la Provençana, juntament amb el Prat deçà l'Aigua i el Prat dellà l'Aigua o illa de Banyols (a l'altra banda del riu Llobregat), acabarà actuant com a veritable pol d'atracció urbana i de vertebració de l'activitat econòmica, afavorit per les vies de comunicació. Progressivament la Pobla de l'Hospital, com apareix als escrits de l'època, anirà adoptant el nom de la Pobla de L'Hospitalet.
Edat moderna i contemporània
La zona de Santa Eulàlia de Provençana, mentrestant, continua creixent al voltant del camí que comunicava amb Sants i Barcelona i es mantindrà com a segon nucli urbà de la vila fins a la fi del segle XVIII. En aquell moment s'havien obert tímidament els primers carrers a l'hora que es mantenien múltiples masies disperses.
Pels dos camins que comunicaven L'Hospitalet amb Barcelona (carretera de Collblanc) i Sants (carretera provincial o Santa Eulàlia) van arribar la indústria i les barriades de residència obrera. El barri que avui coneixem creix com un raval del nucli de Sants on es van instal•lar les majors filatures de cotó de Catalunya a la dècada de 1840. Santa Eulàlia va anar creixent al llarg del vessant nord de la carretera o carrer de Santa Eulàlia, al cantó del Samontà. L'eix longitudinal era la carretera del Mig, rebatejada com a carrer Aprestadora després que el 1853 s'hi instal•lés una fàbrica amb aquest nom. Pel juliol de 1856 ja s'esmenten els carrers Camí Reial -conegut com a carrer de Santa Eulàlia- i l'Aprestadora Española.
A la segona meitat del XIX, la zona començava a mostrar un paisatge industrial, amb l'Aprestadora, Can Pareto, Can Basté (que després esdevindrà la Tecla Sala), Can Trinxet, Can Gras... i els seus nuclis d'habitatges de treballadors, que augmentaran com a conseqüència directa de la industrialització de Barcelona i Sants. Tot plegat acompanyat d'un creixement demogràfic espectacular que es frenà a l'última dècada del XIX quan va començar a créixer Collblanc.
El 1874 Collblanc-la Torrassa i Santa Eulàlia tenien uns 500 habitants, el 15% dels hospitalencs. Ambdós, tanmateix, estaven units a les cases i els carrers de Sants. Això va provocar que els veïns arribessin a proposar l'annexió a Sants, qüestió denegada per les autoritats del moment. Poc després, el 1897 va culminar el procés d'engrandiment de Barcelona amb l'absorció de Sants, Gràcia, Sant Martí, una extensió que es frenà a la riera Blanca, límit des de llavors de Santa Eulàlia.
Segle XX
Al 1900 es comptabilitzen al Centre 2.797 persones, a Santa Eulàlia 964, a Collblanc 301 i de manera dispersa 886. Però en avançar el segle XX, els tres nuclis de L'Hospitalet, el Centre, Santa Eulàlia i Collblanc-la Torrassa van experimentar un fort augment de població a causa de la immigració. A la dècada de 1920-1930 L'Hospitalet va arribar al nivell màxim d'immigració, i va triplicar el nombre de població. La segona gran onada es va produir entre les dècades de 1950 i 1970, i va donar peu als nous barris.
imagen
Can Ramonet, situat al carrer de Santa Eulàlia, cantonada Riera Blanca.
Era lloc de parada pels viatgers que es desplaçaven a Barcelona.
L'eix principal del barri de Santa Eulàlia s'havia consolidat al llarg de la continuació de la Bordeta a l'antiga carretera de Santa Creu de Calafell. L'altre eix, la carretera del Mig -anteriorment anomenada de l'Aprestadora- era ocupada pels escombriaires que s'hi van instal•lar, sobretot entre 1906 i 1929.
Els anys 60 Santa Eulàlia també es veu esquitxada per la immigració, tot i que percentualment va perdent pes pel que fa a la població en favor dels nous barris.
A la dècada dels 70, com a la resta de la ciutat, es fa realitat el desenvolupament d'un ampli moviment associatiu i reivindicatiu, simultàniament a l'expansió dels partits polítics. Una part important d'aquest fenomen s'ha d'atribuir a les associacions de veïns que inicien la lluita per dotar els barris de serveis i millors condicions d'habitabilitat.
El període comprès entre les eleccions legislatives del 15 de juny de 1977 i les municipals del 3 d'abril de 1979 es caracteritzà a la ciutat per la concentració dels esforços de l'oposició a mobilitzar la població per aquelles qüestions més punyents dins els caos derivat de períodes anteriors. L'acció reivindicativa va estar present de forma diversa tant a Santa Eulàlia com a la resta de barris.

En conjunt, Santa Eulàlia es va convertir en l'àrea de màxima concentració industrial, amb indústries com Foneries Escorza, Adobs Roca, Can Trinxet, Catalana de Gas i Electricitat, Tèxtil Pareto, Caralt i Pérez, Godó i Trias; totes ja existien el 1924. El fet que es construís el mercat (obra de l'arquitecte Ramon Puig i Gairalt) l'any 1929 és símptoma de la maduresa del barri.
Al començament de l'etapa republicana, l'any 1932, el metro barceloní -que ja tenia serveis instal•lats al barri- va fer arribar fins a Santa Eulàlia la capçalera de la línia transversal, i el 1935 el pont d'en Jordà va facilitar la comunicació amb la Torrassa. Aquests fets repercutiren en la circulació de la mà d'obra que treballava a les indústries de la zona. En aquell moment, el sector oriental del terme municipal integrat per Collblanc-la Torrassa i Santa Eulàlia era la zona més poblada de L'Hospitalet.

Durant la postguerra el desenvolupament industrial va comportar l'establiment de noves indústries i negocis (alguns encara perduren): el petit imperi electrònic de La Vanguard, els autocars Julià, els transports Herp i la indústria òptica Indo, entre d'altres.
Santa Eulàlia Avui
imagen
Les darreres dècades del segle XX s'han centrat, en el cas de Santa Eulàlia, a posar fre al desenvolupament desordenat propi de les etapes anteriors. Avui, el barri s'ha consolidat com una zona residencial i comercial que continua en procés de transformació gràcies a la recuperació dels espais que abans van ocupar les fàbriques responsables d'aquest desenvolupament urbà.


Barri Granvia Sud
Superfície: 0,10 km2
Densitat: 22.307 hab/km2
Població: 2.154 hab
Dades fins al 31 de desembre de 1999
És el barri més petit de la ciutat, tant pel que fa a extensió com a població. L'integren els habitatges que s'apleguen al sud de l'avinguda Gran Via de les Corts Catalanes al seu pas per L'Hospitalet. Limita amb Barcelona ciutat, el Gornal i Santa Eulàlia.
La seva vida ciutadana s'articula al voltant de la plaça dels Veïns, un nou espai urbà on s'ubica l'oficina municipal que depèn de la Regidoria del Districte i les seus de la Comissió de Festes i de l'Associació de Veïns, entitats que van néixer no només amb la voluntat de dinamitzar el barri, sinó de defensar i reivindicar la millora de la qualitat de vida del veïnat. Amb el temps, però, aquesta lluita ciutadana s'ha materialitzat en un barri ben estructurat, que cada cop està adquirint més protagonisme com a porta sud de L'Hospitalet.
Pel que fa al transport públic, el barri compta amb l'estació Ildefons Cerdà, dels Ferrocarrils Catalans, i aviat gaudirà de la línia 9 del metro.

El barri de Granvia Sud que coneixem actualment és de creació recent (darrer terç del segle XX). Durant l'edat moderna i la contemporània, aquesta zona de la Marina que limitava amb Barcelona formava part d'extensions agrícoles propietat de terratinents de l'època. Al llarg del segle XIX el paisatge de la zona, que havia quedat separat de la resta de L'Hospitalet per l'obertura del camí Corts (després, Gran Via de les Corts Catalanes), apareixia dibuixat per algunes indústries i per masies disperses, entre les quals destaca la de Can Pi.
A començament del XX, a més, els terrenys es van veure envoltats de granges de porcs dels escombriaires de Barcelona. Aquest col•lectiu es va instal•lar a la primera dècada del segle al llarg de la zona sud del carrer Aprestadora de Santa Eulàlia, i es va dedicar a una activitat complementària, la producció de fems per a l'agricultura en les granges que s'obrien a la Marina.
Cal tenir en compte que les vies de comunicació són factors bàsics en la localització de les instal•lacions productives i de la residència de la mà d'obra, i en aquest sentit Granvia Sud, separada de la resta de L'Hospitalet per la Gran Via de les Corts Catalanes, n'és un exemple més.

Imatge de la perllongació del carrer Corts,
actual Gran Via de les Corts Catalanes, dintre del terme de L'Hospitalet
El camí de l'antic carrer Corts, al seu pas per L'Hospitalet, va ser projectat per l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt com un eixample enjardinat a començament de la dècada dels anys 30. Però les obres d'ampliació per convertir-lo en el precedent de l'avinguda actual no es van començar fins l'any 40. La pastilla de terreny que quedava al sud d'aquesta via tocant a Barcelona es va convertir en un polígon d'habitatges l'any 1969, seguint la tendència urbanística que s'havia emprat a d'altres barris de la ciutat com Bellvitge, Can Serra i, més tard, el Gornal, edificis amb gran nombre de pisos i d'estètica similar.
El promotor immobiliari Pedro Balanyà va adquirir les hectàrees que ocupaven antigues fàbriques de cordes d'alumini, cartró i paper per reconstruir la plaça de braus de les Arenes. L'alcalde de L'Hospitalet en aquell moment, España Muntadas, va denegar el permís i Balanyà, fent cas dels consells de la seva dona, va decidir canviar de plans i construir-hi habitatges socials donada la demanda de pisos que havia provocat l'onada migratòria de la dècada. L'any 1969 es lliuraven les primeres claus als veïns del bloc A. En total es van aixecar cinc edificis amb un miler d'habitatges. Posteriorment, l'antiga Àrea Metropolitana de Barcelona va promoure la construcció de 250 pisos més.
Comparació de la distribució de la població per barris
imagen
Imatge de la perllongació del carrer Corts,
actual Gran Via de les Corts Catalanes, dintre del terme de L'Hospitalet
El camí de l'antic carrer Corts, al seu pas per L'Hospitalet, va ser projectat per l'arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt com un eixample enjardinat a començament de la dècada dels anys 30. Però les obres d'ampliació per convertir-lo en el precedent de l'avinguda actual no es van començar fins l'any 40. La pastilla de terreny que quedava al sud d'aquesta via tocant a Barcelona es va convertir en un polígon d'habitatges l'any 1969, seguint la tendència urbanística que s'havia emprat a d'altres barris de la ciutat com Bellvitge, Can Serra i, més tard, el Gornal, edificis amb gran nombre de pisos i d'estètica similar.
El promotor immobiliari Pedro Balanyà va adquirir les hectàrees que ocupaven antigues fàbriques de cordes d'alumini, cartró i paper per reconstruir la plaça de braus de les Arenes. L'alcalde de L'Hospitalet en aquell moment, España Muntadas, va denegar el permís i Balanyà, fent cas dels consells de la seva dona, va decidir canviar de plans i construir-hi habitatges socials donada la demanda de pisos que havia provocat l'onada migratòria de la dècada. L'any 1969 es lliuraven les primeres claus als veïns del bloc A. En total es van aixecar cinc edificis amb un miler d'habitatges. Posteriorment, l'antiga Àrea Metropolitana de Barcelona va promoure la construcció de 250 pisos més.

Arribats els anys 70, els veïns instal•lats al nou barri van iniciar, de la mateixa manera que va succeir a la resta de la ciutat, una intensa activitat reivindicativa per tal d'aconseguir millors condicions de vida a la zona. La urbanització especulativa de la dècada anterior va fer aparèixer barris massificats sense gran part dels serveis que avui gaudim de manera natural. En el cas de Granvia Sud, l'Associació de Veïns es constitueix l'any 1971 per fer front a les deficiències dels pisos que ocupaven, amb patien filtracions d'aigua constants; al nus de la plaça Cerdà desenvolupat per l'alcalde de Barcelona, José María Porcioles, que va agreujar la comunicació del sud de la Gran Via amb la resta de la ciutat, i per sol•licitar serveis com enllumenat, recollida d'escombraries, transport públic o mesures per a la seguretat ciutadana. Després, ja en temps de la democràcia, la lluita veïnal es va centrar en la reivindicació d'una escola per al barri (avui col•legi Frederic Mistral) i d'un local social per al teixit associatiu.
Granvia Sud, avui
El barri ha anat millorant en les darreres dècades del segle XX. Es va aconseguir que s'hi construís l'escola, que s'obrís un espai de relació ciutadana com és la plaça dels Veïns, el local per a les entitats del barri, i que el bucle de la plaça Cerdà desaparegués i es reordenés el trànsit d'una manera menys agressiva. Ara, però, el barri té un objectiu no menys important, veure la Gran Via convertida en un passeig urbà, un dels principals projectes de l'actual consistori.


HOSTAL SANTA EULALIA.
imagen
CARACTERÍSTICAS: 16 X 12,40. Doble. Dibujo del edificio.

ENTIDAD: Hostal Santa Eulalia. Santa Eulalia, 37. Hospitalet de Llobregat. (Barcelona).

FECHA: Hacia 1940.

SERVICIO: Muestras con distintos menús de banquetes.

IMPRESO: Salones de bodas y banquetes.

OBSERVACIONES: El hostal Santa Eulalia era un establecimiento que estaba situado en Hospitalet de Llobregat, (Barcelona), y que formó parte de la sociedad de Hospitalet durante muchos años, ya desaparecido
Rutas
El término municipal de l'Hospitalet de Llobregat se extiende desde la sierra de Collserola hasta el mar Mediterráneo. El territorio urbanizado está situado en el margen izquierdo del río Llobregat. Dispone de buenas comunicaciones y forma parte de la red metropolitana de transporte público de Barcelona.

La proximidad al mar suaviza las temperaturas. El clima se caracteriza por las escasas precipitaciones, los veranos calurosos y secos, y los inviernos suaves.
L'Hospitalet tiene ramblas, calles y rincones muy bellos, pero hay que saber buscarlos.

Sitúese en la Rambla Just Oliveres. Es una calle amplia y con poco tráfico que invita a pasear. La escultura de la Acollidora [Acogedora] abre el camino. Es una obra de Arranz-Bravo, esculpida en bronce. Simboliza el carácter acogedor, integrador y multicultural de la ciudad.

En el número 77 encontrará las Cases Barates. Fueron construidas en 1914 por Ramon Puig i Gairalt y mantienen el estilo modernista. Si desea contemplar más obras de este arquitecto, deténgase en el número 49 de la misma calle. En él se alza la Casa Sant Feliu, de estilo entre novecentista y racionalista. El Centre Catòlic [Centro Católico] , también de Puig i Gairalt, ocupa los números 30, 32 y 34. En el número 29 encontrará la casa modernista de Mariano Tomàs i Barba. Un poco más allá, en los números 17 y 19, se levanta Cal Manets, de estilo novecentista.

En el antiguo barrio del Xipreret están los edificios más singulares de l'Hospitalet. La Talaia es una torre de vigilancia del siglo XVI. A su derecha verá la casa señorial denominada el Casal de l'Harmonia y construida en el año 1595.

Si sube por el carrer Xipreret, encontrará la Casa Espanya, de 1563. Tiene todo el aspecto de un palacio renacentista. Hoy es la sede del Museu de l'Hospitalet y del Archivo Municipal de Historia. De su decoración destacan los retablos de los siglos XVI y XVII, especialmente el de Sant Roc. Más arriba se encuentra la Sala Alexandre Cirici, segunda sede del Museu. En los números 67 al 71 del carrer Xipreret se halla la Casa dels Finestrals Gòtics [la Casa de los Ventanales Góticos], del siglo XV.

No se olvide de Can Sumarro, la casa pairal [campesina] de 1585. En ella se acogen las dependencias de la Biblioteca Central. Para acabar el recorrido, pase por el carrer del Centre. En el número 2 se halla el edificio de Correos, construido entre 1926 y 1927 por Ramon Puig. A su inauguración asistió la reina Victoria de Inglaterra. Diríjase, finalmente, al Palauet Can Boixeres. Es un palacio residencial del siglo XIX que da nombre al parque en el que se ubica.
Otros



El término municipal de l'Hospitalet de Llobregat se extiende desde la sierra de Collserola hasta el mar Mediterráneo. El territorio urbanizado está situado en el margen izquierdo del río Llobregat. Dispone de buenas comunicaciones y forma parte de la red metropolitana de transporte público de Barcelona.

La proximidad al mar suaviza las temperaturas. El clima se caracteriza por las escasas precipitaciones, los veranos calurosos y secos, y los inviernos suaves.
Una de las muchas curiosidades de esta gran ciudad son las baldosas que adornan las calles del casco antiguo. En ellas podrá leer frases, versos y sentencias
PARRÒQUIA DE SANTA EULÀLIA
DE PROVENÇANA
Santa Eulàlia de Provençana
Patrona de Santa Eulàlia
c/ Santa Eulàlia, 203
08902 L’Hospitalet


Qui va ser Santa Eulàlia?
Eulàlia va néixer en les immediacions de la ciutat de Barcelona cap als últims anys del segle III. Als 12 0 13 anys, durant la persecució dels emperadors romans Dioclecià i Maximilià, dóna públic testimoni de la seva fe enfrontant-se amb el jutge romà Dacià. El seu testimoni li va costar la vida, però no la van fer callar, com a tants cristians d’ahir, d’avui i sempre.
El seu nom significa: "la ben parlada".

QUI SOM NOSALTRES?
La parròquia de Santa Eulàlia de Provençana té una llarga història. A la façana de l’església romànica del segle XII trobem una inscripció de l’any 1201 i a l’inventari de les Actes de Consagració de les Esglésies Catalanes trobem que el 27 de gener de 1101: "Berenguer, bisbe de Barcelona, acompanyat dels seus canonges i de molts fidels, acut a consagrar l’església de Sta. Eulàlia de Provençana".
El nou temple parroquial va ser consagrat el 10 de febrer de 1957 pel bisbe de Barcelona Dr. Gregorio Modrego.
La nostra parròquia celebra la seva festa, Santa Eulàlia, el 12 de febrer de cada any.

ACTIVITATS I HORARIS
Horari de Misses
Dies feiners: 19.45 h
Dissabtes i vigílies: 19.45 h (castellà)
Diumenges i Festius:
9 h (català)
11.30 h (castellà)
13 h (català)
19.45 h (castellà)
Confessions
Abans de les misses
Sempre que algú ho demani
Casaments
Els dissabtes
Baptismes
1r diumenge de cada mes en català
3r diumenge de cada mes en castellà
Unció dels malalts
Aquest sagrament el celebrem comunitàriament un cop a l’any individualment sempre que ho demanin als sacerdots de la comunitat.
Despatx Parroquial
Els dilluns de 18 a 21 h
Telèfon 422 42 19
Assistent social
Els dimarts de 10 a 13 h
Telèfon 422 94 33
A la parròquia hi trobareu:
Catequesi d’iniciació
A partir de vuit anys (3r d’E.G.B.) durant dos anys
Catequesi continuada
Després de la Primera Comunió, reunions setmanals
Grups de Joves
Joves entre 14 i 25 anys, es reuneixen setmanalment
Catequesi d’adults
Un cop al mes aprofundiment sobre temes de vida cristiana
Moviments especialitzats: MIJAC i JOC
Es reuneixen als locals parroquials del carrer Independència
Pre-Baptismal
Dos sessions d’acollida i preparació
Grup de Litúrgia
Preparen els temps litúrgics i celebracions especials
Pregària amb el Santíssim
Tots els dimarts de 19 a 19.45h
Ajuda Fraterna
Voluntariat de Càritas: coordinat per l’assistent social
Reforç Escolar
Ajuda a nens amb problemes escolars del nostre barri
Esplai Ginkama
De 7 a 14 anys, es reuneixen els dissabtes al matí; pertany al Moviment de Centres d’Esplai Cristians
Esplai "La Cabaña"
De 7 a 14 anys, es reuneixen els dissabtes a la tarda
Taller de música
Guitarra clàssica i elèctrica, solfeig, percussió
Grup d’Economia
Un cop a la setmana recullen i compten les col•lectes i assessoren en l a seva administració